Sagrada i Profana

Una visió sagrada i profana que ens permeta acostar-nos a la bellesa de la nostra misèria..

Allò escènic a Occident, la representació dramatitzada, es mou en l'ambivalència d’allò sagrat i allò profà, des del naixement del teatre grec fins als nostres dies. El Misteri d’Elx o el teatre de varietés. Lisístrata o un Requiem teatralitzat. També fora d’allò escènic, en altres formes de representacions, com en la mística espanyola o en l'escultura barroca de la contrareforma, aquesta ambivalència és evident segons des d'on mirem.
Tot allò impiu, allò què es realitza fora del temple, allò què li manca el saber adequat i cultivat, allò llibertí, allò irreverent, està comprés en allò profà, com la dimensió negativa d'allò que no és sagrat. Allò profà existeix mentre és sacríleg. Pareguera que està inscrit, encara que exercisca la seua influència des dels marges, en el cor mateix d'allò sagrat, d'allò que ens facilita la relació amb la divinitat. Pareguera que és esta ambivalència la que ens permet establir la nostra espiritualitat. Tal vegada, potser també, una espiritualitat secular, carnal, pagana, libidinosa.

Si bé travessem un moment històric en el qual se'ns emplaça des de totes bandes a confrontar els contraris, des del Festival apostem per una edició que convide i faça convergir al mateix temps visions sagrades i profanes de les nostres realitats, que pervertisquen allò que hem consagrat o beneïsquen el que hem reprovat. Una visió sagrada i profana que ens permeta acostar-nos a la bellesa de la nostra misèria.