V07. Ara que estic a punt d’estar més trist que mai

Castelló, 1985. Matinada de lluna plena. Ningú dorm. A la televisió, notícies sobre la pandèmia del sida que està assolant el món. A una casona i el seu jardí en ruïnes, una mare espera al seu fil desaparegut durant 20 anys mentre prepara sucs de taronges malbé i canta. Marlene, malalta i febril, fugint d’un OZ modern plagat de cabarets i prostitució, tracta de tornar al poble de la seua infància, vagant per carreteres de rajoles grogues, entre la boira i la pluja, com un àngel blanc d’ala trencada. Tristán, un jove txaper, àngel negre i caigut, es refugia a un cinema on descarrega el seu dolor i es guanya la vida alleujant, o no, a homes reprimits i trists. Estos tres personatges es troben y conviuen, revelant les seues ànimes i reflectint una època de transició, heteropatriarcat i costums ràncies, a la què l’esperança de vida de les persones LGTBIQ+ no era major a 50 anys. Una obra multidisciplinària que fusiona teatre textual, poesia, art i música. A un món, al què els condons utilitzats conviuen amb Estellés o Marlene Dietrich, tractant de il·luminar amb justícia poètica les històries dels qui NO tingueren la seua oportunitat en una dècada no tan allunyada…

*Imatges que poden ferir la sensibilitat de l'audiència

Municipi de residència Via Escènica:  TAC Catarroja