Més difícil encara és, en primer lloc, per a aquest equip de persones que construïm el Festival, realitzar aquesta edició sense María Poquet. Durant gran part de la història del Festival, la que ha sigut la Coordinadora General, ha fet una supervisió exhaustiva, durant tot l'any, de tot el que succeïa, moltes vegades sense que ningú se n’adonara. María coneixia i reconeixia a totes les persones que participaven cada any, als equips artístics, als de gestió, així com tots els tràmits en cadascuna de les seues fases. Ha sigut una interlocutora excepcional, guardant-se per a ella, tots els salts mortals cap arrere que ha hagut de realitzar per a sostindre-ho, per tal de sostindre'ns.

Haurem d'aprendre a fer tots eixos salts mortals sense ella, però sobretot haurem d'aprendre a viure el Festival sense els seus afectes. Perquè María ens ha cuidat amb el seu treball constant i eficient, però també amb estar allà per si fora necessària qualsevol cosa, o amb un bes i una abraçada d'ací cap allà, o portant eixes cerveses al final de la jornada.

Una part immensa del batec d'aquest Festival se’n va amb ella, encara que ella continuarà bategant a escena com la magnífica actriu o com l'excepcional dissenyadora de vestuari que és. Haurem de fer una Pirueta amb doble salt mortal cap arrere per a estimar-nos entre nosaltres i estimar les arts escèniques com ella ho fa i ho ha fet.

La Pirueta amb doble salt mortal cap arrere és, per a totes les persones que hem decidit seguir, sostindre un Festival, any rere any, amb la incertesa no ja que es puga realitzar, sinó que, passat aquest, quedarem a l'espera de confirmacions de finançament del sector públic, o amb la contínua manca del compromís del gran sector privat amb la cultura, cosa estranya, o fins i tot inversemblant, en qualsevol altre país occidental i en moltes de les altres comunitats autònomes.

La Pirueta amb doble salt mortal cap arrere també parla de la necessitat de mantindre la qualitat i el compromís quasi cec amb el treball, a pesar que les noves generacions han d'assumir mil i un treballs i no els hi aplega ni per a viure a la ciutat compartint pis, parla de saber gestionar l'ansietat per a poder realitzar l'excel·lència sense poder recórrer a una salut mental accessible per a tots/tes. Però també parla de que, si no ens ix, si al final de tot la Pirueta amb doble salt mortal cap arrere ens ix malament, no ens ix o pot arribar a lesionar-nos, el més lògic, allò bo, allò sa, és parar, desistir, deixar de lluitar. I ahí, aleshores, reconeixent-nos una altra vegada humans, trobar-nos amb les altres per a pensar la vida i el món d'una forma més grata, encara que això signifique tornar a lluitar, però ara sí, juntes, junts, i d'una altra manera.

De moment, us convidem encara, a gaudir d'aquesta edició del Festival.