El pensament positiu, pensar en positiu, veure allò positiu de les coses, de la vida, s'havia convertit en la nostra societat contemporània fins fa ben poc en el lema necessari per a l'individu en la seua permanent recerca de la realització i de l'èxit. Alguna cosa que s'enllaçava de manera preeminent amb la idea de l'emprenedor com a artífex i valedor de la meritocràcia, de l'establiment d'un ideal d'individu, que si s'esforça pot no només suportar les seues condicions materials empobrides o precàries, sinó transformar-les i aconseguir un estatus molt més elevat dins de la societat, només gràcies a si mateix. Positiu era com una paraula fetitxe.
La realitat de la pandèmia, que ha sacsejat la nostra societat en els últims dos anys, la realització massiva de tests, la por de contagiar-se i de propagar el virus, ha alterat paradoxalment el significat d'aquesta paraula. De sobte, positiu, era reconegut com una cosa negativa.
Des de Russafa Escència. Festival de Tardor trobem que l'ambivalència que ha adquirit aquesta paraula ens permet tractar la realitat i l'acció que realitzem sobre la realitat per a transformar-la d'una forma més rica, més plural, amb més contradiccions. Amb, a més a més, la perspectiva d'un futur que se'ns presenta cada vegada menys encoratjador a causa de la crisi climàtica, l'escassetat de recursos i la trista nova amenaça de conflictes globals.
Com mantindre en positiu la vida sense advocar per una concepció individualista d'aquesta a l'estil de Mr. Wonderful?