B01. Alboroto

Alboroto és un estat físic i emocional. Una revolta. Una família absurda que ve a bellugar la plaça per a recordar-nos la bellesa d’allò imperfecte.

Arriben per a embolicar-la, per a embullar. Per a reivindicar des de l'alegria la meravella dels cossos, les diferències i les edats. I subratllar a colp de taconeig, piloteig i la seua “pizquita” d'aeris la necessitat de desmelenar-nos per a portar més  les complicacions de la vida i la contemporaneïtat. Afluixar tensions i distensions, remoure les ments, i despertar el ritme. A través del flamenc i el circ, i el que no és flamenc ni circ, convidem al públic a armar la grossa amb nosaltres, en grandària i en allò xicotet, amb l'esperança que per una estoneta els nostres cors vagen a compàs. En escena ningú és protagonista, es tracta d'una pinya, una “juntiña”, una troupe, en la qual tots cuiden a l'altre i li donen palmes i l’encoratgen perquè gaudi i brille, on el propi conflicte és combustible per al riure i el ball.

Amb castanyoles, malabars de rebots, tacons, hulahoops, ventalls, calaix flamenc, corda aèria, hangs, bata de cua, xiulets de carnestoltes, i una mica de silenci, els cinc artistes, fets de carn i os, abracen la contradicció i componen un autèntic rebombori, bèstia i sensible.

Una proposta pensada perquè gaudisca la xiqueta, l'avi, la teua cosina, el teu veí i el colom que apunta el nas.