Una família. Un desaparegut. Una taca. Un arbre. Un ritual.

Any 2050. La Terra està deshabitada. Només queden dos tardígrads. Ara, habiten en cossos humans.

Un concurs, una nova estrella musical, una nit… d’amor. A vegades els somnis es compleixen. O no.

Presentem un espectacle d’humor satíric basat en els espectacles de varietats tan representatius d’una època d’aquest país. Un espectacle com els d’abans, quan les coses no es feien malbé tan sovint, quan tot plegat era un eufemisme i Espanya “una gran liebre”.

La pell i l’ànima són transparents i es poden traspassar, el nostre cos és la mostra material d’això. Evidencies la teua existència?

Tot allò que som ve determinat pel nostre entorn, reaccionem davant la mirada d’una societat que ens modela i ens limita a un cos exòtic d’un mercat impersonal.
Vivim i convivim amb el nostre ésser sense saber què dir-nos. Les persones som cossos sense lligams a la identitat.

Wof, wof, wof és una peça escènica fruït de la investigació realitzada per al treball final del Máster en Práctica Escénica y Cultura Visual del Museu Reina Sofía, UCLM i ARTEA. Influenciada pel concepte d’“uncanny” (allò sinistre) i hidratada en liquidet destil·lat d’internet, la peça es composa d’una sèrie de quadres, als quals, l’escena es configura com un Photoshop viu de capes com textos, projeccions i figures, per tal de parlar del temps, el fracàs de la civilització, els esdeveniments de la vida quotidiana, l’art, el suïcidi o el terrorisme.

En l’Europa blanca, heterosexual, patriarcal i andro-centrista l’animal salvatge i el natiu es converteixen en objectes d’observació i d’entreteniment; representen allò exòtic i allò diferent; són objectualitzats per tal de ser explotats i rentables. I, sobretot, es converteixen en la representació moderna de l’altre: allò diferent, allò aliè, allò estrany, allò contagiós.

L’alteritat com a base ideològica del racisme.

El desig de domesticació com a fonament del sotmetiment i la destrucció.

9 jurats, 1 presumpte assasí. 9 occidentals, 1 marroquí. 8 vots que diuen culpable, 1 vot que demana innocència.
“9” es un trhiller psicològic en el qual cercar la veritat es converteix en una qüestió de vida o mort. Fins on estaríem disposats a arribar per defensar un dubte raonable?

Réquiem és una imatge organitzada del dol, un prec per les ànimes dels difunts, un intent de comiat estèril, un desig capriciós de trobar un tancament que conforti, que doni pau – i que no arriba: perpetuum mobile de l’eternitat. Rèquiem explora allò definitiu i infinit, el gir, per viatjar fins allò inacabat, abrupte, desert; que és alhora, com un cercle, definitiu, sense esperança de tancament. Réquiem ascendeix i descendeix com un pols, recordant -o enyorant- l’eterna melodia de Mozart. Rèquiem dona forma a l’obscuritat buscant aquell antic et lux perpetua luceat eis (i que brilli per a ells la llum perpètua).

Aprofundint en la seua anterior proposta de Circ Feminista “Yo, Púb(L)ica”, i en el desenvolupament d’una línia artística pròpia, amb el seu nou projecte “10852”, Arritmados pretén vincular la lògica patriarcal que ha operat en alguns passatges de la història amb la construcció de la masculinitat a través del cos circense.